La immigració a les llistes electorals

El proper 28 de Novembre Catalunya té una cita política  de vital importància. Els ciutadans d’aquesta Comunitat Autònoma escolliran als 135 Diputats que legislaran durant els propers quatre anys des del Parlament. L’immigració ha estat durant aquesta campanya el centre del debat. Més enllà de les simples propostes electoralistes, algunes ratllant la xenofòbia, que certs partits polítics esbossen per aquestes dates, amb l’únic fi d’esgarrapar uns quants vots, preocupa l’escàs percentatge representatiu els estrangers a les llistes electorals.
Segons les últimes dades demogràfiques aportats per la Secretaria d?immigració de la Generalitat de Catalunya, en aquesta Comunitat Autònoma resideixen 1.241.522 estrangers, representen més del 16% de la població total. No obstant això, amb un pes de semblant magnitud, només 20 dels 3.882 inscrits com a candidats a ocupar una curul al Parlament són de procedència estrangera. No oblidem que d’aquests 20 aspirants, només uns quatre conten amb veritables possibilitats de ser escollits. Una representació que trasllueix l’escàs pes polític dels immigrants com a líders d’opinió.
Som conscients que a l’hora d’incloure un candidat a  les seves llistes electorals, als partits deuen prevaler  altres raons abans que la procedència. Al meu entendre un candidat nouvingut deu demostrar la seva convicció política durant un cert temps a l’institució, per evitar recels entre els militants més antics; deu treballar molt durament de forma permanent en el projecte, més enllà del període electoral. I per sobre de tot, assumir en gran mesura l’ideolgia, pensaments i valors del seu partit polític. Tot això estem fent a UDC des de l’arribada de Guillermo Angeles com a secretari d’immigració al 2008.
Tanmateix,les mateixes agrupacions deuen accelerar el procés de participació estrangera dintre del seu moviment. De no fer-ho, es corre el risc de generar la fundació de partits polítics la qual l’única ideologia sigui la procedència dels ciutadans, un fet que atemptaria contra l’integració. No seria una novetat. Recordem que per les primeres eleccions parlamentaries a Catalunya, una vegada sepultada la dictadura, el Partit Andalusista, que basava el seu electorat en els immigrants andalusos, varen obtenir poc més de 71.000 vots, els quals els hi van valer dos escanys. Y encara que no va repetir el curul en les posteriors eleccions, per aquella època va causar certa preocupació entre bona part de la societat catalana, perquè el fet que una agrupació que es ven com salvadora dels estrangers arrossegui un nombre significatiu d’electors que cap partit vetlla de manera correcta pels interessos d’aquests ciutadans.
La reduïda presència d’estrangers a les llistes electorals no només es deu a la poca apertura dels partits polítics. Tinguem en compte que en moltes ocasions els ous ciutadans procedeixen de països en els quals la classe política es vista com una gossada de depredadors que trepan - la majoria de las vegades sense escrúpols- sobre les branques dels aparells governamentals per buidar les arques de l’Estat. I per això els seus ciutadans es mostren recelosos capa a la cosa política. Però els nous catalans devem fer un esforç per participar a diferents àmbits socials, en els plens dels ajuntaments, a les xerrades ofertes per líders nacionals i locals; devem involucrar-nos més a les tasques públiques, perque aquí vivim, molts de nosaltres hem decidit arrelar-nos en aquestes terres, pertanyem a aquesta societat, i com a tal ajudem a edificar-la, però no només amb les nostres mans, sinó també  amb les nostres idees.
Quan vaig arribar a Catalunya solia seguir els debats al Congrés dels Diputats. Em semblava un circ amb els continus atacs al president Zapatero i les crítiques poc constructives del Rajoy. Jo venia de la República Dominicana, amb un sistema totalment presidencialista, on això no és comú. Així que un dia vaig veure en Duran i Lleida, el vaig trobar com una persona equànime, responsable, educada i amb les idees molt clares del que deu ser Catalunya i Espanya. Em vaig identificar amb la història del seu partit, que des de 1931 defensa l’humanisme, refusa l’individualisme segregacionista, en contra de tota explotació de l’home, i creu en la família com a nucli indispensable de la societat.
La Federació Convergència i Unió, de la qual forma part el meu partit, proposa com a president de la Generalitat a Artur Mas. Aquesta persona representa l’autèntic canvi. Perquè el que és bo per Catalunya, es bo per tots els que vivim en ella.


0 comentarios:

Publica un comentari